Buscar: en esta colección | en esta obra
Obras completas de Menéndez... > ESTUDIOS Y DISCURSOS DE... > V : SIGLO XIX. - CRÍTICOS Y... > SIGLO XIX.—ESCRITORES DE... > DISCURSO DE GRACIAS A S. M. LA REINA EN LOS JUEGOS FLORALES DE BARCELONA

Datos del fragmento

Texto


       SENYORA:
                                               

      

Lo Consistori dels Jochs Florals de Barcelona, possehit de pregon respecte y sincer entussiasme, ve, en aquest trigés sim aniversari de sa restauració á rebrer honra tan gran com may pogueren somniarla aquells literats modestos que en una época, que ja comensa a ser llunyana, alsaren de la pols la oblidada lira de sos passats y tingueren lo valor de renovar lo cant en la llengua que mamaren ab la llet materna.

Ja ho haveu sentit, Senyora. Eixa llengua, rebrot generós del tronch llatí, jeya, no fa mitj segle, en trista y vergonyosa postració. Fins son nom propi y genuí se li negava, ni ¿qui li havía de coneixer sots la disfressa d'aquelles peregrines denominacions de llemosina y provensal ab que solian designarla 'ls pochs erudits que's dignavan recordarse d'ella, encara que fos per donarla per morta y rellegarla desdenyosament á algun museu d'antigalles? Es cert que en los llavis del poble la llengua continuava vivint, mes ¡que diferenta d'aquell bell calalanesch que En Muntaner parlava!

[p. 112] Rompuda la tradició, cadena d'or de les etats, triomfant per tot arreu lo neologisme, silenciosa la parla de les Muses, a no ser en pochs y devegades hermosos cants, que eran como fochs-follets que feyan encara mes visible la obscuritat y negror de la nit, sols un miracle patent podia salvar la parla catalana de sa ruina y afanyosa descomposició y del aviliment en que per forsa ha de caurer la llengua que, abdicant la corona imperial de la ciencia y de la poesía, 's resigna als usos de trivial é informe dialecte.

Y aquest miracle Deu volgué que's cumplís. Deu que va fer curables als indivíduos y als pobles, y que'ls torna la memoria quant los hi fa mes falta, consentí que la morta s'aixequés de son sepulcre y comensés a parlar com si fos viva.

Y aquí la teniu, Senyora, llansant de sos llavis lo doll de la paraula armoniosa y eterna. Es la mateixa parla arrogant que un día ressoná per tots los contorns del Mediterrani: la que sentiren sotsmesos l'Etna fumejant y la gentil serena del Pansílipo: la que feu estremir les ruines de la sagrada Acrópolis ateniense, y les afraus isardes de la Armenia: la llengua que com anell novial deixá 'l Rey Conqueridor á Mallorca y á Valencia: la llengua en que dictavan ses lleys y escrivian ses gestes aquells gloriosos prímceps del Casal d'Aragó, qual corona reposa sobre 'l front de vostre fill amigablement enllassada ab la corona d'Alfons lo Savi.

Y per aixó, Senyora, sou vinguda a escoltar amorosament los accents d'aquesta llengua no forastera, ni exótica, sino espanyola y neta de tota taca de bastardía. Vostre generós y magnánim esperit comprén que la unitat dels pobles es unitat orgánica y viva, y no pot ser aqueixa unitat ficticia, verdadera unitat de la mort: y comprén també que les llengues, signe y penyora de rassa, no's forjan capritxosament ni s'imposan per forsa, ni 's prohibeixen ni's manan per lley, ni's deixan, ni's prenen per voler, puig res hi ha mes inviolable y mes sant en la conciencia humana que'l nexus secret en que viuhen la paraula y 'l pensament. Ni hi ha major sacrilegi y ensemps mes inútil que pretendre engrillonar lo que Deu ha fet espiritual y lliure: lo verb humá, resplandor debil y mitj esborrat, peró resplandor al fi de la paraula divina. Y entre totes les formes de la paraula humana, ¿quina mes de mal tórcer y mes indócil á tota imposició que la paraula artística, la paraula del poeta, ni ¿quín poeta ha d'esser lo quí's veja forsat a traduhir [p. 113] son pensament y a buydarlo en un motllo estrany, y comporte en sí mateix lo trist divorci de la idea y de la forma, como si en l'art la idea no fos ja una forma y se la pogués concébre escarida y nua, semblant a una ánima desterrada que va cercant frissosa un cos ahont albergarse? La Historia 'ns diu que en lo llarguíssim periodo de mes de tres centuries en que'ls catalans deixáren de conrar son patri idioma; en lo llarguíssim período que va dé Boscán fins a Cabanyes y Piferrer, ni un sol poeta de primer orde, ni ab prou feynes de segon, nasqueren en esta terra catalana, y pel contrari, tan bon punt renasqué la llengua, rebrotá ab ella'l sentiment poétich, talment com se poblan les boscúries d'aucells cantadors a la tébia y amorosa alenada de la primavera.

Tot aixó ho sabeu y ho sentiu, Senyora, ab delicadesa de dona, ab esperit de sobirana. Y ¿quí pot dubtar que en aquest día obté 'l Renaixement catalá la sanció suprema, ab dignarse vosta ma augusta aceptar la flor simbólica de nostres certámens, flor modesta y humil, ja ho veyeu, verdadera flor poética, símbol de pau y d´amor, no símbol de somiades rebeldies, ni de discordias, ni d'agravis. Y vulla Deu, Senyora, si alguna boyra, deixa de passats erros y tempestats, s´interposa encara entre l'ánima de Catalunya y l'ánima de Castella, tan fetes per estimarse y per compendres, que cayga desfeta davant de Vos, que sou l'amor d'abdós pobles juntats en un.

Tals son los vots que en esta diada formula 'l Consistori per boca del últim de sos membres, pero 'l més desinteressat en est cas, y per aixó precisament elegit. No sois perque confonch en mon afecte de germandat y de rassa a totes les gents iberiques en abdós mons espargides, sino perque essent lo castellá ma llengua nadiva, deguí a Catalunya una part molt considerable de ma educació literaria, y catalá fou lo mes savi y 'l millor de mos mestres, y tot aixó 'm lliga estretament a Catalunya, tenint alguna cosa de pietat filial aquest meu afecte.

Perdonau, Senyora, que haja parlat de mí en tan alta ocasió en que sols deuria haverhi paraules per una gran Reyna que doblement nos presideix, y per una gran poesía que renaix. Jo necessitava dirvos quelcóm que'm vessava del pit, y esplicar de pas ó disculpar ma presencia en aquest lloch, al costat d'homes que son ornament gloriós de les lletres catalanes en les quals apenes he [p. 114] gosat penetrar com deixeble y aficionat. Mes hi ha coses que'ls propis no poden ni deuhen dir, perque en ells semblaria vanagloria, y per dir aqueixes coses solém servir los forasters.

Rebi de nou Vostra Majestat l'homenatje de gracies que en nom de Catalunya li tributa aquest Consistori, y rebin també ´l testimoni de nostre mes coral afecte totes les corporacions y persones que han contribuit al lluhiment d'aquesta solemnitat sens exemple, que ab apariencias de regional y exclusiva, es en lo fons una de les més enérgiques afirmacions del sentit tradicional de la nació espanyola.

Notas

[p. 111]. [1] . Nota del Colector .—Se publicó en el libro «Jochs Florals de Barcelona. Any XXX de llur restauració». Barcelona, La Renaixensa, 1888.

Se colecciona por primera vez en Estudios de Crítica Literaria.